VENT
Vent, que vas trenant perfums,
que jugues amb la boirina,
que fas volar el meu vaixell
que sempre, sempre camina.
M'has deixat damunt dels llavis
un bes de sal i d'escuma,
i enredades als cabells
lluentors de plena lluna.
Has jugat amb els vestits
que envoltaven el meu cos,
has lliberat la meva ànima
i amb el teu abraç m'he fos.
I has portat encisadors
perfums d'illes llunyanes,
de flors, arbres i també
una olor nova i estranya.
Que fa somniar amb perduts
racons verges i deserts,
amb una aigua transparent
i amb uns boscos sempre verds...
... Avui em portes l'olor
de fum, de boscos cremats,
de cent mil monstres de ferro,
de mil cossos acabats.
D'unes boirines tan rojes
com el color de la sang
que m'envolten, m'empresonen
i em deixen regust de fang.
Vent que vas trenant perfums...
Llúcia Pujol
(Dedicat als meus amics Xavier, Vitòria i Gustavo, per la seva amistat i paciència)
